Després de treballar la literatura de terror , els alumnes d'ESO , amb la col·laboració d'alguns exalumnes, dels professors i alguns pares, hem realitzat un "PASSATGE DEL TERROR" .
Hi han pogut passar i gaudir-lo de manera terrorífica tots els alumnes de 6è i 1r d'ESO de les escoles del Ripollès.
Aquí en teniu una breu manifestació
diumenge, 2 de març del 2014
dijous, 27 de febrer del 2014
2n D'ESO: "LA LLEGENDA DE LA FONDALADA DORMENT"
Els de 2n d'ESO hem interpretat i posat imatges i música a la versió de
LA LLEGENDA DE LA FONDALADA DORMENT DE WASHINGTON IRVING
LA LLEGENDA DE LA FONDALADA DORMENT DE WASHINGTON IRVING
dimarts, 25 de febrer del 2014
divendres, 21 de febrer del 2014
LA LECTURA DE TERROR A 1r D'ESO: "UNA CRIATURA DE COSTUMS FIXOS"
Aquí trobareu la nostra lectura d'Ambrose Bierce interpretada amb veu i imatges:
LA MÀSCARA DE LA MORT ROJA A 3r D'ESO
Aquesta és la nostra versió amb imatges i audio sobre el conte d'Edgar Allan Poe
LA MÀSCARA DE LA MORT ROJA
LA MÀSCARA DE LA MORT ROJA
dimecres, 8 de gener del 2014
LA LITERATURA DE POR
La por és una de les emocions més antigues i poderoses de la humanitat, i la por més antiga i poderosa és la por al desconegut. Molts psicòlegs ho neguen i el fet d'admetre aquesta realitat confirma per sempre els contes sobrenaturals com una de les formes genuïnes i dignes de la literatura.
En ser una forma literària tan íntimament relacionada amb les emocions primitives, el terror és tan antic com el pensament i la parla humans .
Podem jutjar un conte fantàstic, no a través de les intencions de l'autor o dels mecanismes de la narració, sinó a través del nivell emocional que és capaç de provocar per mitjà de les més petites suggerències sobrenaturals.
Però va ser la literatura romàntica anglesa i alemanya la que va donar origen al que anomenem "Novel·la gòtica", misteriosa, espectral i terrorífica. La novel·la d'horror aconsegueix a finals del s. XVIII i començament del XIX el seu punt culminant.
Aquesta tradició romàntica i gòtica va ser continuada durant el s. XIX per diferents autors al continent europeu.
La tercera dècada del XIX va ser testimoni d'una renaixença literària que va afectar no sols la història del conte fantàstic, sinó la del conte curt en general. Aquest despertar va ser personificat en la figura del nordamericà Edgar Allan Poe.
Poe va establir un nou grau en la història del terror literari. Les seves intencions es recolzaven en l'estudi de la ment humana, analitzant les autèntiques fonts de la por, cosa que duplicava la força de les seves narracions. Així va començar un canvi radical en la literatura macabra. Amb tota justícia es pot dir que Poe inventà el conte modern. A partir d'ell, molts han estat els seus deixebles arreu d'Europa i Amèrica.
El gènere ha estat evolucionant constantment i extensament, però d'entre molts, un escriptor és especialment mereixedor de ser anomenat: Howard Philips Lovecraft, gran innovador del gènere i iniciador de l'horror còsmic, corrent que s'allunya del terror sobrenatural i incorpora elements de ciència ficció. Actualment, entre els més llegits i sovint mostrat a les llistes de super vendes hi ha Stephen E. King , autor de novel·les com
Carrie o El resplendor, ambdues obres portades amb èxit al cinema.
BRAM STOKER (1847-1912)
VIDA I OBRA
ACTIVITATS
Dràcula, de Bram Stocker
El text que us presentem és un fragment del diari de Jonathan Harver,
representant d’una agència immobiliària londinenca, que viatja a Transilvània,
al castell del comte Dràcula, per tancar el negoci de compra d’una propietat a
Londres. El foraster arriba a la porta del castell:
Vaig
restar en silenci sense moure’m, perquè no sabia què fer. No es veia cap mena
de campana ni de picaporta i no semblava pas que la meva veu pogués penetrar
per aquells murs inhòspits i aquelles tenebroses finestres. El temps que vaig
haver d’esperar em semblà interminable; sentia com si totes les meves pors i
els meus dubtes s’abraonessin sobre meu. En quina mena de lloc m’havia ficat?
Entre quina mena de gent? En quin tipus d’aventura m’havia embarcat? Era aquest
un incident habitual en la vida de l’escrivent d’un procurador enviat per
explicar l’adquisició d’una propietat a Londres a un estranger? Escrivent d’un
procurador! A Mina no li hauria agradat. Més ben dit, procurador, perquè tot
just abans de marxar de Londres rebia la notícia que m’havien aprovat l’examen;
de manera que ara ja sóc un procurador de debò. Vaig començar a fregar-me els
ulls i a pessigar-me per veure si estava despert. Tot em semblava un terrible
malson i esperava que, d’un moment a l’altre, em despertaria de sobte a casa,
amb la llum de l’albada travessant els vidres, com ho havia sentit de vegades
l’endemà d’un dia de treball excessiu. Però el meu cos responia a la prova dels
pessics i els meus ulls no es deixaven pas enganyar. Realment, estava despert i
al bell mig dels Càrpats. Tot el que podia fer era tenir paciència i esperar
l’albada.
Just
en el moment que havia arribat en aquesta conclusió, vaig sentir darrera de la
gran porta unes petjades feixugues que s’apropaven, i vaig veure a través de
les escletxes la resplendor d’una llum que s’acostava. Després fou el soroll de
cadenes i el grinyol de feixucs forrellats que s’obrien i la clau girà amb un
fort escarritx, pel llarg desús, i la porta gran s’obrí cap endins lentament.
Al
llindar aparegué un home vell molt alt, ben afaitat, tret d’un llarg bigoti
blanc, vestit de negre de cap a peus, sense cap mena de color enlloc. A les
mans hi duia una antiga llàntia d’argent, en la qual la flama cremava sense cap
mena de protecció, projectant llargues ombres tremoloses a causa del corrent
d’aire que entrava per la porta oberta. L’home vell em féu passar, amb un gest
cortès de la seva mà dreta, tot dient en un excel·lent anglès, però amb una
estranya entonació:
-Benvingut a casa meva!
Entreu lliurement i per pròpia voluntat!
No féu
ni un pas per dirigir-se cap a mi, sinó que restà immòbil com una estàtua, com
si el gest de benvinguda l’hagués petrificat. No obstant això, tan bon punt
vaig traspassar el llindar, avançà impulsivament i, aixecant la mà, agafà la
meva amb una força tal que em féu encongir; aquesta sensació s’accentuà pel fet
que era freda com el glaç i més aviat semblava la mà d’un mort que no pas la
d’un home viu. (p. 23-25)
ACTIVITATS
WASHINGTON IRVING (1783- 1859)
VIDA I OBRA
VERSIÓ DE LA LLEGENDA DE LA FONDALADA DORMENT
A la riba oriental del riu
Hudson, al nord de Nova York, hi ha un poblet anomenat Tarry Town. I a menys de
dues milles d’aquest poblet hi ha una petita vall que és un dels llocs més
plàcids de tot el món. Un petit rierol recorre la vall amb una lleu remor. Molt
de tant en tant el xiulet d’una guatlla o els cops d’un picot que pica un arbre
són els únics sorolls que trenquen el silenci. D’aquest indret tant tranquil fa
molt temps que en diuen La Fondalada dorment.
Hi ha qui pensa que és un lloc
embruixat, i que els habitants de la Fondalada Dorment cauen en estats de
trànsit i veuen visions i senten música o veus. Hi sovintegen els malsons i la
tradició local és plena d’històries peculiars, de supersticions estranyes i de
referències a encanteris.
L’esperit més terrible que ronda
per la regió és un genet sense cap. Es creu que era un soldat i que una bala de
canó se li va endur la testa. Els pagesos el veuen que cavalca veloç en la
foscor de la nit, buscant el seu cap. L’anomenaven el Genet Decapitat.
Un any fatídic, un mestre
d’escola anomenat Ichabod Crane es va traslladar a Tarry Town des de
Connecticut. Era alt i extremadament prim, estret d’espatlles, les mans li
penjaven a molts quilòmetres de les mànigues i feia uns peus que semblaven
pales. Tenia el cap petit, les orelles enormes, un coll prim i un bon bec en
lloc del nas. Si el veies de lluny un dia de vent, amb la roba que li onejava,
hauries dit que era un espantaocells.
L’Ichabod s’estava una setmana
amb cada família de Tarry Town. A canvi de menjar i dormir, feia feines
domèstiques i explicava històries. Li agradaven sobretot les històries de
fantasmes i de bruixeria. Quan acabava la feina a l’escola, s’estirava en un
jaç de trèvols i llegia tot sol els seus relats monstruosos fins que es feia fosc.
Després, mentre travessava el
bosc cap a la granja on li toqués estar-se, la imaginació se li desfermava.
Quan la foscor augmentava cada fulla que cruixia era un esperit que raptava cap
a ell. Cada lluerna, l’ull d’un dimoni.
L’Ichabod creia que tots els
cloqueigs i les refilades dels ocells eren xiscles de vampiurs. No gosava mirar
enrere, perquè temia que se li acostessin més.
Per defugir aquests pensaments,
l’Ichabod cantava psalms, que s’escampaven fins a la Fondalada Dorment.
La seva manera de cantar agradava
tant a la gent que el van convèncer que fes classes. La seva alumna preferida
era la Katrina van Tassel, la filla d’un granger molt ric. Era una noia de
divuit anys i de galtes rosades realment encantadora. L’ Ichabod pensava que
seria una esposa perfecta, i que heretar la bonica granja del seu pare seria
doblement perfecte.
Però l’Ichabod no era l’únic que
admirava a la Katrina. També rondava la noia un home cepat, d’espatlles amples
anomenat Brom Bones. En Brom era l’heroi de la regió. Rústic però de bon
caràcter, era el centre de tots els embolics i trapelleries. A les granges els
sentien passar a mitjanit juntament amb la seva colla de quatre amics; feien
gresca i cridaven amb tota la força dels seus pulmons. Els veïns se'l miraven
amb respecte i admiració.
La majoria d’homes s’haurien
encovardit davant d’un rival com en Brom Bones. Però Ichabod Crane, no.
L’Ichabod estava enamorat de la Katrina i se les empescava totes per estar prop
d’ella.
En Brom era massa orgullós per
atacar Ichabod directament. Però en canvi en feia l’objecte de moltes bromes.
Una vegada va tapar la xemeneia de l’escola de l’Ichabod fins que es va omplir
de fum. Un altre cop li va tombar tots els mobles cara avall. El pobre mestre
ja pensava que totes les bruixes del país feien les seves reunions en aquell
edifici.
Aquestes bufonades van continuar
un temps. Però una bona tarda van convidar l’Ichabod a una festa a la granja
del pare de la Katrina. L’Ichabod es va passar més d’una hora empolainant-se.
Es va respatllar l’únic vestit digne que tenia fins i tot va llogar un cavall,
per arribar a la festa ben elegant. Que el cavall fos ossut i decrèpit com una
mala cosa li era igual. L’Ichabod va arribar a la festa cap al tard, i la
mansió Van Tassel ja era plena de menjar, de música i de rialles. L’Ichabod i
la Katrina ballaven, i mentrestant en Brom Bones seia capficat en un racó.
Després del ball l’Ichabod es va
barrejar amb els altres convidats. El va atreure un grup de veïns que
s’explicaven llegendes estranyes i meravelloses de la Fondalada Dorment. El
tema principal era, naturalment, el Genet Decapitat. Últimament encara l’havien
vist que es passejava per la contrada. Deien que lligava el cavall entre les
tombes del cementiri de l’església. Era una vella església encalcinada i
arrecerada i al mig del bosc, que havien construit al costat d’un barranc
enorme ple d’herba i un riuet ràpid i impetuós. Per
arribar-hi calia passar per damunt d’un pont de fusta. Tant el camí com el pont
recollien l’ombra d’una massa espessa d’arbres altíssims. Si de dia ja era
lúgubre, de nit veritablement feia por. Era l’amagatall preferit del Genet
Decapitat.
Un vell que no creia gens ni mica
en els fantasmes va explicar que havia cavalcat darrera el genet fins que van
arribar al pont. Allí el genet es va convertir de cop i volta en un esquelet,
va tirar el vell al rierol, va fer un bot, es va sentir un bon espetec i va
desaparèixer per sobre de les copes dels arbres. En Brom Bones, que sempre deia
la més grossa, va explicar que ell s’havia ofert a fer una cursa amb el genet
per una copa de ponx. Hauria guanyat en Brom, però just quan tots dos van
arribar al pont de l’església, el Genet Decapitat van transformar-se en un bola
de foc.
A mitja nit, a l’hora de les
bruixes, I’Ichabod va emprendre el seu camí solitari de tornada cap a Tarry
Town. La nit era cada cop més negra. El cap de l’Ichabod es va omplir de mil
històries de fantames i follets.
El centre del camí hi havia una
arbre enorme. S’enlairava com un gegant per sobre de tots els altres arbres.
Les seves branques nuoses i fantàstiques es retorçaven gairebé fins a terra, i
després es tornaven a enlairar.
Mentre s’acostava a aquest arbre
tenebrós, l’Ichabod va posar-se a xiular. Li va semblar que algu també xiulava,
però tant sols havia estat una mica de vent que en passar per les branques
seques. Quan ja era a tocar de l’arbre, li va semblar que hi veia penjada una
figura espectral, però només era un senyal que hi havia fet un llamp.De sobte va sentir uns gemecs. Les dents li van començar a petar i va prémer fort la sella amb els genolls. Però tant sols havien estat dos branquetes que havien fregat l’una amb l’altre.
Va passar per davant de l’arbre
sense novetats, però encara l’esperaven nous perills.
Va avançar una mica més, i
aleshores les seves fines orelles van captar un sorollet. En una ombra negra el
costat del camí va entreveure una cosa enorme i negra que no es movia, però
semblava un monstre gegantí a punt de saltar-li al damunt.
L’Ichabod va notar que se li
posaven els pèls de punta. Era massa tard per girar-se i fugir. Va posar-se a
cantar un psalm.
A l’acte, aquell tètric espectre
se li va plantar al davant.
Enmig de la foscor, l’Ichabod va
veure que era un enorme genet que muntava un cavall negre grandiós. I ara
aquell estrany cavalcava al seu costat seguint el mateix pas. El silenci
d’aquell desconegut era insuportable. L’Ichabod volia continuar el seu psalm,
però la boca se li havia ressecat de tanta por. Van continuar caminant junts.
L’Ichabod va fer veure que no tenia por del seu company de camí.
Aleshores van arribar al
capdamunt d’un turó i la lluna els va il.luminar. L’Ichabod va veure que el seu
company feia una alçada veritablement gegantina i que duia una capa. I una
altra cosa el va esgarrifar de debò: aquell estrany no tenia cap! En comptes de
dur el cap damunt les espatlles, el duia damunt la sella!
L’Ichabod estava cada cop més
aterrit. Va esperonar el seu cavall amb l’esperança de deixar enrere el seu
acompanyant, però el fantasma també va seguir-lo a galop.
Corrien com dos esperitats, i a
cada salt sortien disparades pedres i guspires. L’Ichabod estava tan ansiós per
fugir, que estirava el seu cos llarg i prim per sobre el cap del cavall.
Van arribar al camí que es
desviava cap a la Fondalada Dorment. I el cavall de l’Ichabod va fer un
moviment estrany i va dirigir l’aterrit mestre cap al tètric pont que duia a
l’església encalçinada.
L’altra genet encara el
perseguia, i ara de més a prop.
Quan l’Ichabod ja era a mitja
vall, les corretges de la sella se li van trencar i va notar que la sella se li
escapava d’entre les cames. Va intentar aferrar-s’hi, però no va poder. Es va
salvar abraçant-se al coll del seu cavall, just quan la sella queia a terra. Va
sentir com el genet decapitat l’esclafava.
L’Ichabod es va agafar
desesperadament al coll del cavall. No podia fer cap altra cosa. Una clariana
li va permetre veure que ja era a prop del pont de l’església.
“Allà el genet desapareix
sempre!”, va pensar l’Ichabod. “Si arribo al pont, estic salvat!”
Aleshores va sentir que el cavall
negre panteixava i li esbufegava al clatell. Fins i tot li va semblar notar el
seu alè calent. Un altre cop de peu a les costelles, i el vell cavall de
l’Ichabod es va plantar d’un salt al mig del pont. Va passar com un llamp per
sobre els taulons de fusta i va arribar a l’altre costat.
Ara l’Ichabod ja es va atrevir a
girar-se, a veure si el Genet Decapitat es transformava en una bola de foc tal
i com deien les històries. Però no, va veure que el monstre s’aixecava damunt
els estreps i que li tirava el seu cap. L’Ichabod va intentar esquivar aquell
objecte horrorós, però no hi va ser a temps. Li va colpejar el cap amb un
estrèpit terrible. Va caure damunt la pols del camí mentre el cavall negre i el
seu genet fantasma passaven de llarg com una ràfega de vent.
Mai més no el van veure,
l’Ichabod. De tot plegat en van quedar tan sols les fondes petjades dels
cavalls, el barret de l’Ichabod i, molt a prop seu, una carbassa escalfada.
Poc després de la desaparició de
l’Ichabod, en Brom Bones es va casar amb la Katrina van Kassel. Sempre que algú
parlava de l’estranya desaparició d’Ichabod, la cara d’en Brom resplendia de
satisfacció. Quan esmentaven la carbassa, es posava a riure estrepitosament.
N’hi havia que sospitaven que en sabia molt més del que semblava disposat a
explicar.
ACTIVITATS
AMBROSE BIERCE (1842-1914)
VIDA I OBRA
UNA CRIATURA DE COSTUMS FIXOS
Hauria
d’haver estat un penjament ordinari. De fet, el penjament ja en va ser,
d’ordinari. El que va ser molt estrany és tot el que va passar després.
L’home
que van penjar era un jugador que es deia Harry Graham. Gairebé tothom l’anomenava Gray Hank. Un
dia, en un bar, va matar un home. Es van barallar arran d’una partida de
cartes.
Això
va passar a Montana el 1865, una època i un lloc en què els homes no s’hi
pensaven gaire, a fer justícia pel seu compte. Encara no havia passat una hora
d’ençà del crim, que els habitants del poble van organitzar un judici i van
decidir penjar en Gray Hank per assassinat.
Els
qui l’havien de penjar van tirar un corda amb un llaç escorredor per sobre una
branca. Van lligar-ne un extrem a una mata i vam posar el llaç al coll del
Hank, que era dalt d’un cavall.
D’un
cop de fuet el cavall va escapar-se de sota seu i els peus del Hank van
començar a moure’s desesperadament a més de mig metre del terra. Es va quedar
penjat exactament mitja hora, i la gent s’ho mirava. Després van venir uns
quants metges i van confirmar que era mort. Van deslligar la corda de la mata i
dos homes van baixar el cos.
Tan
bon punt els peus li van tocar al terra, el cadàver es va precipitar a la gent,
arrossegant la corda al seu darrere. El cap no parava de fer voltes, els ulls
miraven fixos i la llengua li penjava. El mort tenia la cara espantosament
morada, i els llavis molls de bava
sanguinolenta[1].
Cridant esgarrifats, la gent va fugir. S’entrebancaven i queien l’un damunt de
l’altre. Es trepitjaven, s’empenyien, s’empentaven.
Mentrestant,
l’horrible mort corria fent salts amunt i avall, i aixecava els peus tan amunt
que a cada passa es picava el pit amb els genolls. La llengua li ballava com si
fos la llengua d’un gos cansat. Dels llavis botits[2]
no parava de caure escuma. El crepuscle[3]
va afegir més terror a l’escena, i els homes van fugir d’aquell indret sense
atrevir-se a mirar enrere.
En
tota aquesta confusió va aparèixer la figura esvelta del doctor Arnold Spier.
Era un dels metges que havia confirmat la mort de l’assassí. Va avançar
directament cap al mort, que ara es movia una mica més a poc a poc i sense
tantes batzegades[4].
L’Arnold
Spier va agafar el cadàver pels braços i el va estirar de panxa enlaire. A
l’acte, el cadàver es va enrigidir i es va quedar quiet.
-Els
mort són de costums fixos- va explicar-. Un càdaver dret sempre camina i corre.
Però si l’estires es queda ben quiet.
Ambrose Bierce
Subscriure's a:
Missatges (Atom)