Dràcula, de Bram Stocker
El text que us presentem és un fragment del diari de Jonathan Harver,
representant d’una agència immobiliària londinenca, que viatja a Transilvània,
al castell del comte Dràcula, per tancar el negoci de compra d’una propietat a
Londres. El foraster arriba a la porta del castell:
Vaig
restar en silenci sense moure’m, perquè no sabia què fer. No es veia cap mena
de campana ni de picaporta i no semblava pas que la meva veu pogués penetrar
per aquells murs inhòspits i aquelles tenebroses finestres. El temps que vaig
haver d’esperar em semblà interminable; sentia com si totes les meves pors i
els meus dubtes s’abraonessin sobre meu. En quina mena de lloc m’havia ficat?
Entre quina mena de gent? En quin tipus d’aventura m’havia embarcat? Era aquest
un incident habitual en la vida de l’escrivent d’un procurador enviat per
explicar l’adquisició d’una propietat a Londres a un estranger? Escrivent d’un
procurador! A Mina no li hauria agradat. Més ben dit, procurador, perquè tot
just abans de marxar de Londres rebia la notícia que m’havien aprovat l’examen;
de manera que ara ja sóc un procurador de debò. Vaig començar a fregar-me els
ulls i a pessigar-me per veure si estava despert. Tot em semblava un terrible
malson i esperava que, d’un moment a l’altre, em despertaria de sobte a casa,
amb la llum de l’albada travessant els vidres, com ho havia sentit de vegades
l’endemà d’un dia de treball excessiu. Però el meu cos responia a la prova dels
pessics i els meus ulls no es deixaven pas enganyar. Realment, estava despert i
al bell mig dels Càrpats. Tot el que podia fer era tenir paciència i esperar
l’albada.
Just
en el moment que havia arribat en aquesta conclusió, vaig sentir darrera de la
gran porta unes petjades feixugues que s’apropaven, i vaig veure a través de
les escletxes la resplendor d’una llum que s’acostava. Després fou el soroll de
cadenes i el grinyol de feixucs forrellats que s’obrien i la clau girà amb un
fort escarritx, pel llarg desús, i la porta gran s’obrí cap endins lentament.
Al
llindar aparegué un home vell molt alt, ben afaitat, tret d’un llarg bigoti
blanc, vestit de negre de cap a peus, sense cap mena de color enlloc. A les
mans hi duia una antiga llàntia d’argent, en la qual la flama cremava sense cap
mena de protecció, projectant llargues ombres tremoloses a causa del corrent
d’aire que entrava per la porta oberta. L’home vell em féu passar, amb un gest
cortès de la seva mà dreta, tot dient en un excel·lent anglès, però amb una
estranya entonació:
-Benvingut a casa meva!
Entreu lliurement i per pròpia voluntat!
No féu
ni un pas per dirigir-se cap a mi, sinó que restà immòbil com una estàtua, com
si el gest de benvinguda l’hagués petrificat. No obstant això, tan bon punt
vaig traspassar el llindar, avançà impulsivament i, aixecant la mà, agafà la
meva amb una força tal que em féu encongir; aquesta sensació s’accentuà pel fet
que era freda com el glaç i més aviat semblava la mà d’un mort que no pas la
d’un home viu. (p. 23-25)
2. Descriviu el lloc on se situa l’acció:
3. Subratlleu en el text els elements que ajuden a crear el clima de
misteri (els noms, els adjectius, les expressions...).
4. La salutació del comte Dràcula resulta molt inquietant. Llegiu amb l’entonació
adequada aquesta frase:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada